divendres, 15 de juliol de 2011

Músiques de fira i flors.

A Dénia, el calendari feia coincidir la fira que celebrava el final de la collita de la pansa amb el dia de Tots Sants, fet que obliga els deniers a repetir any rere any una paradoxal cerimònia: primer visiten el cementiri per retre homenatge als seus morts i després, sense solució de continuïtat, marxen a la fira per celebrar el present. Hom passa del recolliment espiritual a l’enrenou materialista en un tres i no res, davant la mirada atònita dels xiquets que no acaben d’entendre l’estrany peatge de tristesa que han de satisfer abans de començar a divertir-se.

El títol del segon disc del cantautor denier Sergi Contrí invoca aquest contrast colpidor i no es tracta, ni molt menys, d’una al·lusió gratuïta: l’eufòria i la melangia seuen ací a la mateixa taula i compareixen alternativament en uns textos que juguen amb la força commovedora que sorgeix de la col·lisió d’opòsits. Una col·lisió on torna a representar un paper central l’estima visceral que sent l’autor per la naturalesa —vehicle d’evocació de l’horitzó mític infantil— i que esdevé un dels fils conductors del treball tal i com ja ho feia en el seu disc precedent Comptant sargantanes (Cambra Records, 2006).

D’aquell recupera també Contrí la sòlida secció rítmica que l’acompanyava —Vicent Galán Fiti i Kike Lafont, de Munlogs— als quals s’afegeix la saviesa guitarrera de Joan Sengermés, responsable subsidiari de la deriva sonora acomesa pel disc que cancel·la tota apel·lació a l’univers estètic clàssic dels cantautors —un estereotip ja fa temps inoperant però que continua fent fortuna— per ubicar-se al bell mig del territori governat pel rock de guitarres de filiació nordamericana. Així, si descomptem un parell de cançons servides en cru amb només guitarra acústica i veus —que tot i això no desdiu gens ni mica del conjunt— el que predomina a Dies de fira i flors és el rock vitamínic de pols contundent, guitarres bullicioses i melodies dibuixades amb traç musculós —penseu, per exemple, en els Weezer dels discos blau i verd. Una atmosfera elèctrica magníficament erigida per embolcallar les confidències d’un músic que aprofita aquest amable recer per explicar-nos —i, potser el que és més important: explicar-se ell mateix— l’incòmode camí que porta de la infantesa a l’edat adulta: un camí que passa per la dolorosa acceptació de que la tristesa durarà sempre i de que, efectivament, mai hi haurà fira sense flors.

Josep Vicent Frechina

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada